Blog

Blog

Succió del dit en els nens. Pot ser un hàbit nociu?

Succión del dedo en los niños
La succió digital és un hàbit comú en els nens i pot produir alteracions en els maxil·lars i les dents si es prolonga en el temps.

Succió del dit en els nens. Pot ser un hàbit nociu?

La succió del dit polze o de diversos dits, també coneguda com a “succió digital”, és un hàbit oral molt recurrent entre els nadons i nens, però a vegades pot prolongar-se fins a edats majors i generar conseqüències a nivell de la cavitat oral.

Els nounats experimenten el reflex de succió digital de manera involuntària, ja que els aporta una sensació de benestar, i d’altra banda els interrelaciona amb el món exterior.

Pel fet que durant aquest hàbit el dit o dits contacten de manera prolongada amb el paladar, amb el temps és possible que aquest costum el deformi i de lloc a un problema de maloclusió. No obstant això, això dependrà de la forma, freqüència i intensitat de la succió digital del nen. D’altra banda, amb freqüència la llengua es veu obligada a mantenir una posició baixa i s’interposa en la zona oberta, amb el que contribueix a la seva persistència.

Les conseqüències d’aquest hàbit prolongat principalment són la mossegada oberta anterior (les dents anteriors superiors i inferiors no contacten), la posició anterior del maxil·lar superior acompanyada d’un desplaçament cap endarrere de la mandíbula, així com la persistència d’una deglució infantil. Tal com es pot intuir, la succió digital produirà deformacions semblants a les quals poden generar l’ús del biberó i del xumet més enllà de l’any d’edat.

L’Acadèmia Americana de Pediatria recomana que l’hàbit de succió digital cessament abans dels 3 anys d’edat. Amb aquests anys, no se solen recomanar intervencions actives a causa de si s’abandona l’hàbit abans dels 4 anys generalment s’autocorregeixen moltes de les maloclusions produïdes. En edats més avançades, amb el recanvi dentari, s’ha de contemplar la possibilitat d’una participació més activa mitjançant tècniques de modificació de conducta o amb aparells, d’acord amb el pacient i els seus pares.

L’odontopediatra, amb l’ajuda de les famílies, ha de valorar cada cas d’individualment i jutjar la manera en la qual es gestionarà aquest hàbit. Com ja s’ha comentat, avui dia existeixen tècniques psicològiques i odontològiques per a això. Malgrat el que es pugui pensar, normalment la repetició i insistència constant dels pares cap al nen, demanant-li que deixi de succionar el dit o els dits, reforça l’hàbit i retarda la interrupció d’aquest, per la qual cosa aconsellem acudir a un professional format i especialitzat a odontopediatria per a valorar al nen i guiar així a les famílies.

Referències:

Boj JR, González, P, Hernández M, Cortés O. Odontopediatría. Dudas y aclaraciones. México DF. Odontología Books, 2019.

Boj JR, Catalá M, Mendoza A, Planells P, Cortés O. Odonto Pediatría: Bebés, niños y adolescentes. México DF. Odontología Books, 2019.

Enviar per correu
Compartir a Facebook

Últims posts